El disseny: una assignatura universitària pendent. D’una banda, la inevitabilitat de la comunicació mitjançant estris audio-visuals s’estén com una edpidèmia —ja parlem d’immunodeficiència visual–, eixamplant la magnitud demogràfica i els costums amateurs dels intercanvis d’informació tradicionals, i fent crèixer la demanda de disseny d’una manera certament desaforada. D’altra banda, la gestió política i el diàleg iniciat en la transició entre administradors i administrats, va transformar lentament les pràctiques burocràtiques acostumades a regir-se pels capricis dels clients i la submissió dels proveidors (en aquest cas, els dissenyadors). Ara bé, l’impuls renovador que sacsejà el país de dalt a baix i d’esquerra a dreta, va tenir en el disseny dels anys vuitanta un col·laborador eficaç. I en una cultura que es comunica fonamentalment mitjançant imatges, no és estrany que el disseny gràfic adquirís tot d’una un protagonisme tan imprevist com estratègic. Gairebé nomenat fill predilecte de la jove democràcia espanyola, l’administració va votar en bloc pel disseny i es llançà a la renovació sistemàtica dels seus monopolis i estructures immobilistes i retrògrades, rellantçant-les amb marques i logotips d’una novetat mai vista, totalment inesperada, ja que va afectar fins i tot a les Forces de Seguretat de l’Estat. A roda d’aquests esdeveniments il·lusionants, les institucions universitàries van sentir també el rau-rau del cuc de la modernització interna i externa, i la nova universitat pública Pompeu Fabra agafà el toro per les banyes a les primeres de canvi. Amparada per una «U» monumental que remet a universitat, les caplletres del nom inicien una construcció formal antropomòrfica que culmina amb quatre barres espigades —afinades als extrems— les quals, tot i procedir del repertori dels ornaments tipogràfics, els estudiants l’agafaren de seguida pels cabells denominant el picto-logo sencer «el grenyes». La identificació amb la persona de Pompeu Fabra hi era implícita de sortida, a l’hora de projectar-la, però els alumnes s’ho van fer seu de la manera que per vergonya o pudor acostumen a fer: dient en broma allò que senten de debò.Al cap de vint-i-cinc anys de servei, noves estratègies han decidit canviar la imatge. Han jubilat «el grenyes», que se’n va amb un Laus d’or a la butxaca i la medalla, també d’or, de la UPF (concedida el 20 de desembre del 2012) a la pitrera. Al capdavall no és un mal balanç.

Logotip d’una
universitat pública
Barcelona, 1990

Estudi de disseny gràfic  / enricsatue@hotmail.com  / 93 555 26 15

© 2016 Enric Satué