Estudi de disseny gràfic  / enricsatue@hotmail.com  / 93 555 26 15

Fragment
del llibre Un llop a la vora del foc
Edicions de 1984 
Barcelona, 2014

 

Un llop a la vora del foc

Un dia al reialme de l'Helvètica

A la ciutat de Basilea hi regna l’helvètica d’una manera

abassegadora. Parlo d’un tipus de lletra d’impremta clara

i ubiqua que arrasa a tot arreu: als noms dels carrers i a

les informacions dels bans municipals, als horaris de trens

i de tramvies, als anuncis murals de les parets mitgeres, a

la retolació comercial i institucional; i, naturalment, a la

fi ra de mostres i a la d’art, ambdues de fama mundial, on

els rètols amb l’helvètica hi onegen com banderes. Tant

se val que sigui en majúscula o minúscula, amb els traços

dels pals prims o molt prims, mitjans o gruixuts —o molt

gruixuts—, en rodona o en cursiva.

Ara ja no, però fa mig segle la fi ra de mostres es feia dir

«sí, senyor» i l’anunciaven uns cartells amb fons blanc signats pels cartellistes més representatius de l’Escola Suïssa,

generadora de la tendència funcional que es despatxava a

les escoles de disseny de Basilea i Zuric, principalment.

Encapçalant els cartells, la lletra d’impremta nova de trinca

feia caure de clatell els professionals més bregats del

món sencer.

També, els noms dels medicaments els grans laboratoris

els titulen, en general, amb la mateixa tipografi a endreçada

i asèptica; i no en fan ús els poderosos grups químics

i farmacèutics, només, sinó que un modest Bed & Breakfast

que gestionen una tal Isabelle i la seva germana, es

fa valer mitjançant targetes dissenyades per ella mateixa

que no desmereixerien gens ni mica de la que un dia em

donà Max Huber, on l’helvètica neta i polida dibuixava

una delicada poesia visual —o un impromptu— tan sols

amb el prosaic nom i l’adreça.

A Suïssa, doncs, la lletra d’impremta helvètica hi és

omnipresent com la creu grega. Sobretot a Basilea, on

sense ser conscients que amb els anys esdevindria una

«denominació d’origen» pel consum universal, aquest

sentiment es fa palès. Tant, que no sols tomba d’esquena

sinó que ressuscita els morts. Com qui no vol la cosa, un

difunt insigne que no es deu estar dret perquè sí, aquell

dotze de juliol en què s’acomplien quatre-cents setantacinc

anys justos de la seva mort, no era jacent: l’estàtua de

pedra dedicada a Erasme de Rotterdam s’estava dempeus

sobre el sepulcre on jeuen les despulles de l’eminent teòleg,

fi lòsof i fi lòleg humanista —a la catedral romànica

i gòtica— com si mirés de fi t a fi t pel fi nestral gòtic del

davant alguna cosa interessant!

Feia gràcia pensar que s’havia posat dret no pas per a

escriure, com fou el seu costum, sinó per contemplar des

del turó on érem la fortifi cació admirable que l’helvètica

bastia allà a baix, a la vora del riu. Només de pensar que

el savi de Rotterdam va recórrer uns mil cinc-cents quilòmetres

en línia recta per anar de la seva ciutat natal a

Venècia, em vénen esgarrifances. Fent la travessa a cavall

—com el coratjós Poggio Bracciolini que anava pels convents

d’Europa a la recerca de manuscrits, a quinze quilòmetres

per dia— o en carruatge, ben bé ens hi passaríem

tres mesos i mig. Si fa no fa, el temps que els navegants

solitaris solen invertir encara ara per fer la volta al món

en barca o en bicicleta, pintoresquismes aventurers que

pretenen superar la del globus aerostàtic de Phileas Fogg,

empresa el 1873 com a resultat d’una simple juguesca.

Val a dir que per a Erasme el feixuc pelegrinatge només

tenia un sentit i una urgència: anar a trobar l’impressor

i editor Aldo Manuzio per tal que «el fes passar a la

posteritat publicant-li un llibre amb aquella tipografi a tan

bonica, la més petita de totes». No va ser, doncs, cap causa

teològica —de les moltes que encetà— ni fi losòfi ca ni

fi lològica, la que el va fer anar a empentes i rodolons a

Venècia per passar-hi vora tres anys, sinó la molt digna

causa tipogràfi ca. Sens dubte, per a un afi cionat empedreït

a la novetat del llibre imprès, que no es va estar de dir:

 

 

«Quan tinc uns quants diners me’ls gasto en llibres; i si

me’n sobra algun, en menjar i vestir», la lletra d’impremta

que li tenia el cor robat havia de ser la bembo gravada

per Francesco Griffo, tot i que no n’ha quedat constància

expressa; com tampoc del geni creador de l’helvètica, un

tal Max Miedinger, comercial anònim d’una petita foneria

de tipus suïssa que amb el temps s’afi cionà a dissenyar-ne una que ha esdevingut cànon universal.

Com si m’hi hagués empès l’Erasme dret, vaig anar

a corre-cuita al poble de Münschenstein, als afores de

Basilea, on hi havia la foneria promotora de l’helvètica.

I en tornar em fregava els ulls, incrèdul, perquè a tots els

carrers de la ciutat de tradició protestant i calvinista ho

veia tot escrit amb la mateixa lletra, llevat de la gòtica luterana

i erasmista que hi feia de guarniment. Amb una

excepció. Només a cinc quilòmetres d’allà, a mitja hora

en cavall o en carruatge i a deu minuts d’autobús, n’hi ha

una que torna a tombar d’esquena. A Weil am Rhein hi

ha el Museu Vitra, un parc arquitectònic internacional on

es fabriquen, s’exposen i es venen els seients de disseny

que la fi rma ha fet famosos arreu del món. Doncs bé, malgrat

que els propietaris fundadors són fi lls de Basilea, fa

estrany que el nom de l’empresa no estigui retolat amb

l’helvètica ortodoxa. ¿Serà cosa d’heterodoxos, o encara

pitjor, de renegats mal aconsellats?

Res d’això, és l’expressió que fa cabal que la lletra d’impremta

és una bandera, més efi caç que no pas les bandes

i els colors de l’heràldica medieval, tan limitats que sovint

ens descol·loquen (per posar un exemple, la bandera

d’Armènia llueix per símbol el mont Ararat, territori que

fa anys li va pispar Turquia). La raó principal, tot s’ha de

dir, té una arrel especulativa: allà on està situada la fàbrica

el pam quadrat és força més barat, perquè el terreny

no pertany administrativament a Suïssa, sinó a Alemanya.

I vet ací que allà on l’helvètica és forastera, la futura és fi lla

natural. I penso que van fer bé de pensar-ho, si és que ho

van pensar, perquè trobo que s’escau que, de la mateixa

manera que el reialme de Basilea l’identifi ca l’helvètica, el

de Weil am Rhein l’identifi qui la futura.

Ara, pensar per pensar, potser és massa lluny el rètol

Vitra negre sobre blanc i gros com un camió per veure’l

del fi nestral gòtic que fa de talaia a Erasme, si no fa un dia

molt clar. Amb tot, si «aquella tipografi a tan bonica, la

més petita de totes» fou capaç d’ullar-la a mil cinc-cents

quilòmetres de distància, aleshores ja m’ho puc creure tot.

Com em crec que a Basilea hi hagi un club de futbol fundat

sis anys abans que el Barça que llueix un equipament

blaugrana que sembla calcat. El fundador, un tal Joan

Gamper, fi ll de Winterthur, prop de Zuric, el trasplantà

alegrement a la ciutat d’adopció pensant que la malifeta

mai no se sabria.

Però tot s’acaba sabent, perquè el món és un mocador,

i a Basilea barrat de blau i grana i brodat amb lletres inicials

clares i modernes, pel goig dels barcelonistes i dels

fans de la tipografi a. Ara bé, si a les cadires de disseny,

la fi ra de mostres i la fi ra d’art, hi afegim la tomba d’un

devot d’una lletra d’impremta—Erasme— a una ciutat

tanmateix devota d’una lletra d’impremta, un dia o dos al

reialme de l’helvètica són de molt bon passar, ara que ve

el bon temps.

© 2016 Enric Satué